Motí i avalot

Dilluns 26 de juliol – S'inicia una vaga general a Barcelona en protesta contra la Guerra del Marroc. Els socialistes i el Partit Radical Republicà d'Alejandro Lerroux s'uneixen a la mobilització.

Matí .- El nucli de la vaga són les zones industrials de Barcelona com Poble Nou, Sants i Sant Martí. Poques hores després l'aturada s'expandeix pel centre de la ciutat, on les botigues tanquen i els tramvies deixen de circular. Poblacions properes com Badalona, Sabadell, Mataró i Sitges, també s'uneixen a la reivindicació, i tallen les línees dels trens per evitar que les forces militars arribin a Barcelona.

Tarda.- A les tres de la tarda el govern d'Antoni Maura declara l'estat de guerra. El governador civil Ossorio i Gallardo passa el comandament de la situació a la capitania general de Lluís Santiago. Aquesta provocació suposarà pels vaguistes l'espurna de la revolta armada. Els revoltats assalten armeries com la botiga d'armes Roca al carrer Príncep de Viena número 66 al barri del Raval; actualment la llibreria Príncep.

Nit.- S'aixequen de manera espontània barricades de llombardes i mobles al barri de Gràcia, Clot, Raval i les Rambles. En aquests últims enclavaments serà on l'endemà l'enfrontament amb les forces públiques serà més dur.

El dia de la crema

Dimarts 27 de juliol .- El diari “La Veu de Catalunya” descriu les primeres hores del matí com de “tranquil·litat solemne”. A partir de les 11 del matí comencen a organitzar-se petits grups d'insurrectes que ronden per Sants, Raval, Clot i també les barriades obreres, com eren el Camp d'en Grassot i la veïna del Poblet (actual Sagrada Família). L'obra de Gaudí no va patir cap desperfecte.

La revolta que havia començat amb caire antimilitarista es transforma també en anticlerical. Aquesta institució és considerada part de l'estructura de la burgesia, la qual no envia els seus fills a la guerra. A més, l'Església sempre havia mostrat oposició als sindicats anarquistes, majoritaris a la ciutat. En aquest context s'assalten i s'incendien convents i esglésies, es profanen sepultures i es balla al carrer amb els cadàvers extrets de les mateixes. Dels 348 convents i esglésies de Barcelona, es cremaren més de 12 esglésies, 40 convents i 33 escoles (lligades a la Santa seu). Especialment al llarg d'aquest dimarts una mítica fotografia realitzada des de Montjuïc deixarà per la posteritat la imatge d'una ciutat en flames.

(Més informació detallada a l'apartat Anticlericalisme)

Vaga descontrolada

Dimecres 28 de juliol

La ciutat desperta cremada. El comitè creat inicialment el primer dia de vaga es troba desbordat. La nit ha estat molt agitada, i la jornada d'avui es presenta com un clímax pels insurrectes perquè les tropes militars encara no han arribat a la ciutat.

Durant aquest dimecres es va combatre de valent amb les forces públiques que defensaven encara algunes esglésies, com el convent de les Saleses al Passeig de Sant Joan, on la policia va evitar l'incendi de l'edifici. A Sant Gervasi, el convent de les Caputxines del Camp de Galvany arriben notícies que es disparen trets des de l'interior i que una monja disposa d'un punyal. Els seglars que fugen dels edificis cremats són perseguits degut a que no tenen altra vestimenta. El sometent (civils militaritzats) impedeixen l'entrada dels revoltats a Sarrià.

Els carrers deserts de la ciutat s'omplen de portalliteres de la Creu Roja; s'escolten descàrregues de fusell i escopetades. La burgesia barcelonina tancada a les seves cases benestants observa i espera en candeletes les canonades de l'exèrcit. L'acció contra els insurgents es fa cada vegada més dura. Els escorcolls i detencions sovintegen.

El declivi

Dijous 29

El matí es sorollós al Raval on es generalitzen els tirotejos pels carrers de Sant Pau, el Paral·lel i les rondes. La prostituta Maria Llopis, coneguda com la “Quaranta cèntims”, es farà cèlebre per acabdillar un escamot d'homes i dones que a través del Paral·lel destrossen el mobiliari i els cristalls dels cafès que es neguen a tancar. Després tombaran un tramvia i s'enfrontaran a una patrulla de la Guàrdia Civil.

El carrer Voltes d'en Bernardí es tanca amb una barricada coronada per una bandera roja. Se sent cantar La Marsellesa amb la lletra de Clavé: “Abans morir que ésser esclaus!”. Al carrer Sant Rafael, on seria assassinat 14 anys després el sindicalista Salvador Seguí “El noi de sucre”, hi ha instal·lat el “quarter general” dels anarquistes.

Arriben soldats forans de València, Saragossa i Burgos, la lluita insurgent comença a decaure. Durant tota aquesta jornada els revoltats mantenen l'esperança que el motí s'expandeixi per tota Catalunya, tal i com diuen els rumors. Tot i així, la revolta es ven des dels diaris com a “separatista” per tal de desvirtuar a l'opinió espanyola. Realment, el moviment no era seguit en cap lloc d'Espanya.

Moviment vençut

Divendres 30

L'exèrcit avança amb força i ocupa punts importants de la ciutat i els suburbis. Els canons permeten rebentar les barricades i la infanteria fa la resta. Els trets provinents de balcons i terrats augmenten, i encara es registren intents desesperats d'incendiar edificis religiosos. Per la tarda, la insurrecció és sufocada.

Balanç

Morts

6 policies

3 militars

4 membres de la Creu Roja

104 revoltats