El 1899 Hans Gamper fundava el FC Barcelona. De seguida el club va servir com un element d’integració dels estrangers a Catalunya (Gamper era suís i entre els primers integrants del club hi havia compatriotes seus i anglesos). El fundador pretenia acostar a la societat catalana un esport que l’apassionava, i poc a poc el club va anar aconseguint fer-se amb les simpaties de la societat barcelonina.
Els blaugranes van rebre el nom popular de culers perquè en un dels seus primers terrenys de joc, al Carrer Indústria, els aficionats no disposaven de graderies i s’asseien a la tanca. Això provocava que des del carrer es veiessin els culs dels espectadors.
Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el club aguditza el seu catalanisme. Aquest fet és el resultat natural del pensament de la majoria de la seva massa social. Quan arriba la Guerra Civil el president del Barça, Josep Sunyol, és assassinat pels feixistes per la seva condició de catalanista. Aquest és un punt d’inflexió per al sentiment identitari del club blaugrana, que per sempre quedarà identificat amb el catalanisme i la democràcia. Durant la dictadura del General Franco el Camp de Les Corts primer, i el Camp Nou després, es convertiran en escenaris d’expressió política a través de l’esport.
Qualsevol excusa que oferís l’equip era bona per reivindicar la catalanitat oprimida i la recuperació democràtica.
Si hi ha un tret que també ha destacat sempre és la presència exclusiva de banderes catalanes tant en els partits com a local com en desplaçaments multitudinaris. La senyera és coneguda al món, en bona part, per ser present de forma massiva entre els aficionats culers. Finalment, la presidència de Joan Laporta amb el seu independentisme desacomplexat ha revifat les tensions polítiques dins de la rivalitat esportiva entre Barcelona i Reial Madrid.
